Visibilitat No Binària
Hola! Soc l’Èric Pons, des de fa un any que formo part de l’equip de NUS com a intèrpret i avui escric això perquè soc una persona no binària.
El 14 de juliol se celebra des de fa uns anys (no tants, només des del 2012) el Dia Internacional de la Visibilitat No Binària. Fa quatre anys, l’any 2020, vaig aprofitar aquesta data assenyalada per sortir públicament de l’armari a través d’una imatge de la bandera no binària acompanyada d’un petit text a Instagram. Des d’aquell any, he convertit en tradició publicar un text a xarxes (a vegades més breu, a vegades més extens) com a forma de visibilització, ja que penso que un dia com avui serveix per això, per visibilitzar realitats que sovint queden als marges. Però a banda de visibilitzar-me i de mostrar que les persones no binàries existim, espero que amb aquests textos també es pugui percebre que és molt complicat establir una definició del que és ser una persona no binària, ja que cadascú pot viure aquesta identitat d’una forma molt complexa, així com també penso que una dona o un home ho poden fer, tot i que se’ns hagi venut sempre que ser dona™ o home™ és una cosa molt concreta i ben definida. A banda de tot això, escriure aquests textos al llarg d’aquests anys m’ha servit per aturar-me cada vegada que arriba aquesta data i observar-me, veure com estic, quines coses em fan feliç o em preocupen ara mateix, poder mirar enrere al camí fet i mirar d’imaginar-me quin futur possible voldria crear.
Em genera molta tendresa i emoció rellegir aquests textos i veure com he evolucionat. M’hi reconec en tots ells i reconec el moment en el que estava a cada any que els escrivia. Avui, amb NUS generem aquest espai on emmagatzemar aquest viatge textual a través de 5 anys i 5 textos que em fa molta il·lusió compartir amb tothom qui ho vulgui llegir i fer amb mi aquesta part del viatge. Un viatge sense conclusions perquè la meva transició segueix i dubto que mai arribi a un punt i final.
2020
Avui és el Dia Internacional de la Visibilitat No Binària. Entremig de les etiquetes “dona” i “home” hi ha un ventall infinit d’opcions totalment vàlides que cal visibilitzar. Si no les coneixes, busca, informa’t, pregunta, d’informació no en falta.
Com que la jornada va de visibilitzar, crec que és un bon moment per compartir que, des de fa uns mesos, m’estic qüestionant la meva identitat de gènere: la que he après, la que se m’ha ensenyat, la que se m’ha assignat.
Encara no he decidit com em defineixo. El que tinc clar és que les etiquetes “dona” i “home” no van amb mi. Personalment, m’és indiferent els pronoms que utilitzis quan et dirigeixis a mi, em sento còmode amb ella/ell/elle, però tingueu en compte que hi ha gent que no se sent còmode amb el gènere que se li ha assignat socialment i que, per tant, no se sent còmode quan es dirigeixen a ella/ell/elle amb aquests pronoms. Si veieu algú que no està còmode quan us dirigiu a ella/ell/elle, pregunteu-li com prefereix que us dirigiu a ella/ell/elle. Si teniu dubtes sobre com dirigir-vos a una persona en concret perquè no sabeu del cert amb quin gènere s’identifica, podeu començar la conversa amb un: “Hola, soc “x” i m’agrada que es dirigeixin a mi amb el pronom “x”. I tu?”. És molt senzill fer que tothom se senti còmode.
És vàlid no tenir clara quina és la teva identitat de gènere, això no fa que quan et defineixis sigui menys vàlid. És vàlid prendre’t el teu temps per definir com et vols etiquetar. És vàlid decidir que no et vols etiquetar.
Escric aquest text i el cor em va a mil: pels dubtes, per la por al rebuig, per la responsabilitat, per compartir una part vulnerable de mi, per la por a cagar-la (fins i tot a mi em falta informació), per mil coses. Però crec que val la pena començar a parlar en veu alta sobre aquests aspectes i, en definitiva, visibilitzar que aquestes identitats existeixen i que han de ser respectades com qualsevol altra.
2021
Surfejant el gènere
Tinc més dubtes que certeses. Crec que això és una bona manera de començar.
Recordo que, a l’octubre del passat 2019, vaig haver d’escriure una carta de motivació per presentar-me a un càsting per a una obra de teatre en la qual buscaven actrius, actors i intèrprets no binaris. En aquell moment, em vaig presentar com a home cis, realment sense reflexionar gaire sobre què volia dir això. Uns quants mesos més tard, a l’agost del 2020, escrivia una altra carta de motivació, per un altre espectacle en el qual també buscaven intèrprets de gèneres diversos, en la qual em presentava com a intèrpret no binari. Ara, a juny del 2021, em seria força complicat definir, etiquetar el meu gènere si se’m demanés.
Què ha passat durant aquests mesos? Doncs moltes coses i res en absolut. Potser de cop, s’han donat les circumstàncies idònies perquè m’hagi pogut plantejar la meva identitat de gènere. Potser alguna cosa s’ha afluixat, s’ha desencallat. Potser m’he informat i he aconseguit posar paraules a quelcom que fa anys que sento. Potser la maduresa porta a l’atreviment, i l’atreviment porta a la consciència.
Durant aquest any i mig que porto qüestionant-me activament la meva identitat de gènere en particular i la construcció del gènere en general, he surfejat diferents etiquetes i pronoms: gender-questioning, gènere no binari, trans no binari, gènere fluïd, genderqueer; elli, ell, ella. La veritat és que cap d’aquestes etiquetes m’ha acabat de fer el pes, i l’aspecte dels pronoms em porta moltes contradiccions internes, però sí que tot plegat m’ha fet sentir més còmode, entendre certes coses. Quan era adolescent, vaig passar per un procés similar respecte la meva orientació sexual, passant per múltiples etiquetes: heterosexual (assumida quan era un pre-púber), homosexual, bisexual, pansexual, omnisexual… Van ser molts anys i moltes èpoques de surf, fins que, finalment, vaig arribar a sentir-me còmode sense una etiqueta definitòria (i, per tant, limitadora). Aquest és l’aspecte que més m’interessa però, alhora, més m’inquieta de les etiquetes: com ja he dit abans, les etiquetes m’han ajudat moltíssim a comprendre’m, a conèixer-me, a qüestionar-me, però també m’han generat moltes incomoditats per la seva naturalesa limitadora i constrictiva.
Alhora, apareix la gran pregunta: necessito una etiqueta? Potser puc aspirar a seguir el mateix procés que vaig seguir amb la meva orientació sexual i acabar acceptant la meva identitat sense necessitat d’anomenar-la, però això requereix temps i treball, i tot i això, sento que en aquest moment del procés, potser sí que la necessito, una etiqueta. A més a més, penso que és complicat comparar aquests dos processos, ja que tot i que tots dos tinguin un mateix objectiu definitori, no s’emmarquen en el mateix context: la societat necessita d’una etiqueta clara per poder entendre als individus i a tot el que ens envolta i per posar-ho tot en caixes, però penso que, actualment, està més acceptat i es pot arribar a entendre més una sexualitat fluïda que no pas una identitat de gènere fluïda o no fixa. Em sento més acceptat com a individu fluid pel que fa a la meva sexualitat que no pel que fa al meu gènere.
La societat vol veure’m i entendre’m sense fer grans esforços. I això, molt sovint, només encaixa en el sistema binari i amb la correlació identitat de gènere-expressió de gènere. El fet d’haver alliberat la meva expressió de gènere (la qual és força fluïda i no s’emmarca en cap gènere concret) m’ha ajudat molt en el procés de descoberta de la meva identitat de gènere, però també ha fet que algunes persones no entenguin el meu gènere. Encara em genera molta incomoditat el sol fet de pensar que la gent em llegeix com a home, fins i tot quan la meva expressió de gènere no és normativa o no s’acorda amb l’expressió de gènere assignada al gènere masculí, perquè llavors molts cops em veuen com a home afeminat, amb ploma, o assumeixen que soc homosexual, cosa que tampoc és certa.
Evidentment, aquest text acaba sense una conclusió clara. No he vingut aquí a complaure ningú: he vingut aquí a surfejar! Però sí que m’agradaria dir que tot i els dubtes que seguiré tenint, i tot i aquesta aparent indefinició pel que fa a la meva identitat de gènere, sento que ara tinc molt més clar qui soc que no pas quan el meu gènere estava marcat i definit per una etiqueta clara, concreta i concisa que, clarament, encara que no en fos conscient, no em representava.
2022
Segueixo transitant
Avui, les casualitats de la vida m’han portat a estar a la ciutat on, d’una manera o altra, vaig començar a posar les coses a lloc i a descobrir el meu gènere. Fa més de dos anys d’això i sento que, des de llavors, no he parat de fer camí, de surfejar el gènere i de transitar. He descobert que aquest procés no és lineal: no va d’un lloc a l’altre. I això, francament, em fa feliç. Perquè penso que cada dia em puc anar descobrint una mica més, que no hi ha un objectiu, i si és que n’hi ha, aquest és el camí que vaig començar un dia com avui fa dos anys, quan vaig sortir de l’armari com a persona no binària, o fins i tot abans, el dia en què vaig notar que l’etiqueta home no m’encaixava, o fins i tot abans, quan l’Èric petit no encaixava dins la masculinitat hegemònica, o fins i tot abans… el dia que vaig néixer.
La veritat és que quan vaig descobrir l’etiqueta no binari em vaig sentir molt còmode, reflectit i tranquil, i vaig pensar que ja estava. Ara veig que, tot i que aquesta etiqueta em segueixi encaixant, sento que aquest estar en constant transició fa que em vingui de gust afegir una paraula i reivindicar-la: soc una persona trans no binària i segueixo transitant.
2023
Avui és el Dia de la Visibilitat No Binària, i com cada 14 de Juliol des de fa 3 anys em ve de gust compartir algunes reflexions que m’ajuden a veure, any rere any, el camí que vaig fent. En aquesta ocasió, una mica de frustració i una nota final de llum, molta llum.
Sento que porto tota la meva vida comprometent la meva feminitat i la meva expressió de gènere en el sentit més expansiu de la paraula només per no pertorbar la comoditat de les persones que m’envolten, i estic cansada de viure per complaure la gent.
És francament esgotador estar constantment analitzant si la teva actitud és “adequada” per l’espai on estàs, analitzant cada moviment que fas, cada paraula que dius, com la dius, quina roba portes… Al carrer, a la feina, amb la família, al gimnàs, quan surts de festa, amb vincles sexoafectius, amb persones amb qui no tens tanta confiança… Em poso aquest vestit per anar al sopar de Nadal amb la família? Rebaixo la meva feminitat o no li agradaré a aquest noi? Abaixo la mirada als vestuaris del gym o em diran coses per maricón? M’hauria de vestir més masculí per anar a donar classes a menors, o encara tindré problemes? Hauria de rebaixar la ploma ara que estic en un espai que potser no és segur? Sobretot avisa quan arribis a casa, vale?
Com fa 3 anys que explico quan arriba aquest dia, el viatge a través del gènere és això, un viatge, un camí tan llarg com pot ser la vida, i de la mateixa manera que ara mateix em sento infinitament més lliure del que em sentia quan vaig sortir de l’armari ara fa tres anys, espero i desitjo que en un futur ben proper em pugui sentir suficientment alliberadi com per poder viure en la meva veritable essència sense cotilles, sense demanar permís ni disculpes per ser qui soc.
Soc maricón, soc trans, soc no binària, puc ser femení, puc ser masculine, puc ser andrògina. Puc ser tot el que vulgui ser i, de fet, per fi, soc exactament qui vull ser.
Feliç, orgullós i combatent dia, estimadxs germanxs no binàries. Quina emoció veure que cada vegada som més i que ens tenim. WE’RE HERE. WE’RE QUEER. GET USED TO IT.
2024
Aquest any em toca escriure des de la vulnerabilitat total.
La veritat és que des de fa uns mesos que no paro de donar voltes a com les meves relacions sexoafectives s’estan desenvolupant ara que estic completament fora de l’armari no binari, abraçant una expressió de gènere més fluïda i femenina en moltes ocasions, portant el cabell llarg i alternant pronoms masculins, neutres i femenins; o, fins i tot, com aquestes relacions no s’estan ni desenvolupant.
Em sento en una posició molt estranya; el no binarisme posa “en jaque” tot el sistema d’orientacions sexuals o del desig, les etiquetes es desmunten i cauen per si soles quan vius fora del binarisme en una societat binària, i alhora, ho fa tot tremendament complicat.
Si soc una persona no binària i estic amb un home, estem en una relació hetero independentment del gènere que se m’assignés en néixer? Si estic amb una altra persona no binària, estic en una relació homosexual independentment del gènere que se’ns assignés en néixer? Escric tot això i em sona tan absurd… el problema és que d’absurd no en té res, tot això, perquè és un sistema no només relacional o reproductiu, sinó també social, de creences i de regulació, un sistema correctiu que quan t’escapes de les seves capsetes et castiga, d’una manera o altra. Soc conscient dels privilegis que he perdut en deixar-me d’identificar com a home, però encara soc més conscient dels privilegis que he perdut i del càstig social que rebo indirectament en col·locar-me als marges, en fer visible la meva dissidència.
Sento que des de fa uns mesos m’és més difícil connectar de manera genuïna amb algú i començo a ser conscient que això és fruit del que escric més amunt: he passat un punt on sembla que potser no desperto tant interès cap a persones a qui els atreuen els homes com fins ara, però tampoc he arribat al punt on desperti gaire interès cap a persones a qui els atreuen les dones. Estic en terra de ningú. Fora del mercat sexoafectiu. I sé que estic generalitzant un munt i sent molt binari en els conceptes que desenvolupo, però és que, com ja he dit, vivim en una societat binària, i per molt que busqui fer les coses d’una altra manera, al final del carreró el mur que em trobo és sempre el mateix. I també sé que existeix la bisexualitat i altres orientacions del desig i l’espectre queer de tot plegat, però el cert és que, aquests últims mesos, la meva experiència i el que he anat observant pel que fa a mi mateixi és això.
Sé que, en la majoria de les ocasions, he perdut el meu passing com a “home gai™” (tot i no ser ni home ni gai); ja no se’m llegeix d’aquesta manera, no desperto aquest tipus de desig en concret. Ho veig molt clarament en espais d’oci nocturn, en apps per lligar. Això per una banda em valida molt la meva identitat i d’alguna manera potser ho prefereixo, però per l’altra em fa passar-ho malament, perquè en el fons encara que potser no ho volgués, la majoria de les meves relacions sexoafectives s’han donat amb persones i en espais d’homes cis gai, és on he après a relacionar-me, i és d’alguna manera dolorós sentir-te rebutjadi d’aquesta manera dins de la teva pròpia comunitat quan ens abanderem de lemes com “Treu la teva ploma”, però després a la que algú la treu, només ens mou el MascXMasc i els homes amb cossos masculins que s’ajustin dins la norma. Em sap greu, sobretot, perquè l’últim que voldria és que la nostra comunitat assimili la cisheterosexualitat com un model ideal perquè se’ns accepti socialment, i de vegades tinc la sensació que inconscientment això és el que perseguim.
Necessito d’alguna manera acabar amb una nota de llum en aquest text perquè sé que tot aquest caos de pensaments acabaran trobant el seu lloc i el seu camí. Els llocs bonics que sí que m’ha donat el camí que estic transitant són l’eufòria que sento quan algú utilitza el pronom neutre amb mi (feu-ho, si us plau), fins i tot venint de gent amb qui quasi no tinc relació però que tenen la cura d’identificar-ho i de fer-me sentir extremadament còmodi; és descobrir i identificar en quins espais puc ser jo i on em fan sentir que això té un valor, on no soc li diferent, on no em cal destacar, on no em cal ocupar cap altre rol més que el de l’Èric (necessitava trobar aquests espais a casa, a la família, a les amistats, a la feina, i sento que a poc a poc els estic trobant); però sobretot, són aquests moments d’intimitat en els quals em puc mirar al mirall, directe als ulls, i sentir –saber– que, tot i les parts complicades, els moments de felicitat i d’eufòria guanyen absolutament i em fan tenir clar que aquest és el camí.
