Les cures: un dret i un deure inherent a la condició humana
Al llarg de la nostra vida, totes les persones necessitem cures. Des dels primers dies de vida, fins al final dels nostres dies, depenem les unes de les altres per a mantenir el nostre benestar físic i emocional. Aquesta realitat, però, continua sent invisible per a moltes persones, normalitzant-se de tal manera que, quan s’anomena, es considera una tasca excepcional que només sorgeix en moments de vulnerabilitat extrema com la infància, la vellesa o la malaltia.
Però, en realitat, les cures són una part intrínseca i permanent de l’experiència humana, un procés que ens acompanya en cada etapa del cicle vital. Les circumstàncies canvien a mesura que creixem, però la necessitat de ser cuidades mai no desapareix.
Què entenem per “cuidar”?
Quan parlem de cures, ens referim al conjunt d’activitats i tasques que permeten garantir el benestar físic i emocional de les persones. Aquestes activitats, que inclouen des de l’atenció a la salut fins al suport emocional, són essencials per a la regeneració de les nostres vides quotidianes. Es realitzen, en la seva majoria, en l’àmbit domèstic, a les llars i en entorns íntims, de manera que sovint no es reconeixen com a part de l’economia formal ni com a treball digne. Les persones, independentment de l’edat o l’estat de salut, necessitem afectes, atenció emocional i suport. Fins i tot quan som adultes sanes i autònomes, continuem requerint la connexió amb d’altres per a mantenir el nostre benestar integral.
Un treball invisibilitzat i precarizat
El treball de cures ha estat històricament invisibilitzat. Sovint no es reconeix el seu valor, malgrat ser imprescindible per a la supervivència.
La societat tendeix a donar per descomptat que algú “s’encarregarà” d’aquest treball (spoiler, molt probablement serà una dona!), sense qüestionar les condicions en les quals es duu a terme. D’una banda, les tasques de cura s’associen generalment a l’àmbit privat, com alguna cosa que pertany a l’espai familiar i no a l’esfera pública o econòmica. Aquesta concepció contribueix al fet que les tasques (i la càrrega mental que porten associada) recaiguin de nou sobre les dones, ja que històricament han estat relegades a aquest àmbit.
De forma paral·lela, des de la incorporació de les dones a l’esfera pública, moltes d’aquestes tasques “domèstiques” s’han externalitzat: avui dia, veiem com a les llars, a les empreses o a les administracions públiques, les tasques de neteja, alimentació o cura de persones dependents (entre d’altres) es duen a terme per terceres persones (nou spoiler: majoritàriament dones i majoritàriament migrades) generant un sector laboral totalment precaritzat: en la majoria de casos, aquest treball no està remunerat dignament o es realitza sota condicions informals i sense tenir garantits els drets laborals.
El paper crucial de les dones i les desigualtats estructurals
En el model actual d’organització social i econòmica, el treball de cures es duu a terme principalment per dones, moltes d’elles pertanyents a classes populars o a grups marginalitzats pel sistema, com les treballadores migrants.
La cura, llavors, no és només una qüestió de disponibilitat de temps o de recursos, sinó també de desigualtats de gènere, classe social i origen. Les dones de classes populars i les migrants, per exemple, són les que en gran manera mantenen el sistema de cures, però rares vegades són reconegudes per això. El treball de cura està marcat per aquestes desigualtats, i són elles les que sovint assumeixen la responsabilitat de cuidar als altres, sense les condicions adequades per a fer-ho i havent d’escollir -per a la seva supervivència- entre cuidar els altres o cuidar les seves pròpies famílies i d’elles mateixes.
Cuidar: un dret i un deure
Les persones tenim el dret de rebre cures, però també el deure de proporcionar-les. No obstant això, aquest dret ha de ser reconegut i garantit socialment, amb polítiques públiques que promoguin un repartiment més just de les responsabilitats de cures. És essencial que es reconegui el treball de cures com un treball fonamental per al funcionament de la societat, que ha de ser remunerat, respectat i valorat adequadament.
El reconeixement d’aquest treball com a quelcom essencial, i la garantia de drets i condicions laborals dignes per a qui el duu a terme, és clau per a construir una societat més justa i equitativa. Les persones necessitem ser cuidades no només en moments de vulnerabilitat extrema, sinó de manera permanent al llarg de les nostres vides.
És moment de qüestionar la naturalització de les desigualtats en el treball de cures i de promoure un model que valori, respecti i garanteixi el dret de cuidar i ser cuidats.
Recursos
Audiovisual
- La loca y el feminista – Sandra Gallego (curt)
- Clonar a un hombre: los cuidados – Ivan Roiz (documental)
Cursos, talleres, guies
- Curs de formació en corresponsabilitat (Generalitat de Catalunya)
- Formació virtual sobre cures (Departament d’Igualtat i Feminismes)
Llibres
- Herrero, Yayo; Pascual, Marta y González Reyes, María (2018). La vida en el centro: voces y relatos ecofeministas. Libros en Acción – Ecologistas en Acción
- Clit, Emma (2018) La carga mental. Ed Lumen
Teatre
- Monòlegs a la plaça (versió sobre cures)
Altres
- Clit, Emma. Còmic “Me lo podías haber pedido”