Per fer front al sistema patriarcal en què vivim, durant els darrers anys s’ha parlat molt sobre com hem d’empoderar les noies, però no tant sobre com la socialització de gènere afecta els homes, i com la construcció d’identitat d’acord amb una masculinitat patriarcal permet sostenir les violències masclistes.

Des de NUS creiem que és hora d’anar més enllà de l’empoderament femení, per posar el focus allà on pertoca: la revisió de la masculinitat heteronormativa i dels seus privilegis associats, per avançar cap a un model on les identitats de gènere puguin ser diverses i conviure en igualtat.

Masculinitat reproductora de violències

El motiu principal per fer-ho és perquè la masculinitat hegemònica és la gran reproductora de violències: cap a les dones, cap a les persones LGTBIQA+, cap a altres homes i cap a si mateixos… evidentment en diferents graus. 

Seguint el model de Galtung, aquestes violències les entenem des d’una mirada macrosocial que ens permet veure la seva vinculació directa amb el poder i com són sostingudes de forma estructural. A la part de dalt de la piràmide, trobem les violències més directes i socialment més identificades; aquestes violències es donen perquè són sostingudes per una violència simbòlica i estructural que trobem a la base, sovint més invisible o banalitzada i, per tant, més reproduïda majoritàriament per homes.

Aquest enfocament ens permet veure que les violències masclistes i LGTBIfòbiques són estructurals i que, d’una banda, no existeix una violència “al revés”, i de l’altra, no són mai un fenomen individual: sempre hi ha un context, un entorn, que les permet. 

Si analitzem el model de masculinitat hegemònica, veurem que és des d’aquest que s’organitza l’estructura patriarcal. Es presenta com a centre, com a norma a la qual s’atorga el poder, i segons la qual es configuren les altres realitats (més properes o més allunyades de la normativitat). Alhora, però, es configura com un model de ficció en el sentit que es nodreix d’estereotips que són impossibles d’acomplir al 100%. Ningú no és a la vegada 100% fort, atractiu, exitós, racional, agressiu, autoritari … i, a més a més —si hi afegim una mirada interseccional—, blanc, ric, prim, etc. Per tant, és un model inabastable que acaba “deixant fora” moltes persones.

La construcció d’aquesta masculinitat es basa, i “es guanya”, recolzant-se en la misogínia i l’homofòbia; reproduint actituds de conquesta i dominació de les dones i altres homes, generant així relacions desiguals, discriminatòries i violentes, i impedint alhora qualsevol mena de relació emocional entre homes. Es tracta, però, d’una construcció fràgil, que necessita també una constant aprovació entre iguals: la masculinitat ha de ser demostrada permanentment per ser validada pels altres, sent aquesta validació la que garanteix mantenir-se en un lloc de poder, de reconeixement. És el que coneixem com a complicitats masclistes: una dinàmica de jerarquització del reconeixement i l’èxit que està tan instaurada, que sovint no és ni percebuda. En aquest sentit, qualsevol noi que no entri en el joc de la dominació, que mostri una expressió de gènere no normativa o qualsevol característica llegida com a “feblesa” o “debilitat”, serà acusat de “no-home” (d’homosexual, de forma pejorativa) i passarà a ser objecte d’agressions per part dels altres.

Nous models i referents

Paral·lelament, els valors associats a la masculinitat heteronormativa minimitzen i invisibilitzen les emocions i malestars viscuts pels nois. Aquests estereotips no només dificulten la identificació de necessitats i gestió d’emocions, sinó que influencien les relacions d’amistat que s’estableixen entre nois, desproveint-les moltes vegades del nivell de profunditat i de suport mutu que desitgem. Així, s’alimenta encara més l’estereotip masculí de ser autosuficient, de no demanar ajuda quan cal i, en definitiva, de tirar “pel dret” davant situacions o conflictes que demanarien una reflexió compartida. És el peix que es mossega la cua: sense relacions profundes i vetant els malestars, les emocions s’expressen només a través del silenci, l’autoritat o l’agressivitat… el camí traçat per al model masculí patriarcal. 

Davant d’aquesta realitat, la necessitat de repensar els models de masculinitat esdevé ineludible. Què vol dir ser un noi? Què s’espera de nosaltres? Com afecta això a l’hora de relacionar-nos amb noies, dissidències de gènere o altres nois?  Aquestes són algunes de les preguntes que creiem que val la pena que els nois i homes puguin fer-se, amb l’objectiu de ser més conscients del patró imperant, i de tenir més agència per decidir canviar-lo. Com hem comentat, la masculinitat “no funciona sola”: necessita dels altres, d’un grup, per poder-se validar. Per això, ens sembla interessant que aquesta reflexió —aquest repensar nous models— pugui fer-se també de forma col·lectiva. 

I això és precisament el que us proposem avui des de NUS. De la mà del Plural Centre de Masculinitats de Barcelona, volem generar un espai des del qual poder reflexionar al voltant de la pròpia masculinitat de forma grupal. Volem poder fer-ho des de la presència, des del cos i des de la creativitat. I volem fer-ho de forma conjunta: incorporant la veu de les dones i les dissidències de gènere, no perquè siguin les eternes “pedagogues”, sinó per poder nodrir-nos les unes de les altres i  trencar de base el binarisme imposat pel patriarcat.

Així doncs, us animem a compartir aquest espai amb nosaltres els pròxims 4, 11 i 18 de juliol de 2024.  

Teniu tota la info aquí.