2020 un any que recordarem mundialment com un any ple de turbulències per l’esclat d’una crisi sanitària que ens ha capgirat a totes i ens ha impactat socialment i econòmicament com mai no hem vist abans. Una crisi que ha invisibilitzat altres crisis, que ja es venien reivindicant des de fa més temps, com la crisi de les cures amb impactes transnacionals o la crisi ecològica que ja ens alertava que hi havia possibilitats de viure aquesta pandèmia i que encara tenim un llarg camí per treballar i sobreviure en un entorn del qual som interdependents.
La COVID19 ens ha deixat un context social més individualitzat que el que teníem abans. Ara tot passa des de la teva llar, si és que tenim sort de tenir-ne i poder fer-nos càrrec d’ella, i les responsabilitats socials són individuals. I davant d’aquest context i amb les crisis passades i actuals, ens quedem en un espai comú on totes les violències que rebem queden encara més en territori privat i amb un grau de culpabilitat més gran i sense sortides. I què tenim de tot el que hem treballat fins a arribar aquí?
Han passat 21 anys des que les violències de gènere es troben dins de l’agenda política. 21 anys d’ençà que l’Assemblea de Nacions Unides va assumir i declarar aquest dia com la reivindicació dels moviments i lluites feministes, posant en valor la commemoració del violent triple assassinat de les germanes activistes (Minerva, Maria Teresa i Patria Mirabal) a la República Dominicana en mans de la policia secreta del dictador Rafael Trujillo el 1960.
21 anys que ens han deixat noves lleis i un compromís polític amb l’Agenda 2030 que pretenen erradicar les violències de gènere. Un camí construït per moltes persones i entitats que han defensat, lluitat i contribuït per un món més feminista, per un món on puguem estar totes sense patir violències. Semblaria que tot aquest esforç de molts cossos i temps de dedicació, poden generar un espai social on les relacions de poder i discriminacions siguin minoritàries, però la realitat és que no ho tenim tot resolt amb aquests objectius polítics, ja que encara ens queda molta feina i lluita conjunta per avançar.
Ara que tot passa per l’àmbit privat, necessitem reforçar encara més les polítiques de prevenció i sensibilització cap a la ciutadania, hem de donar un suport a totes les persones que pel fet de no complir amb els rols i estereotips heteropatriarcals més normatius reben violències quotidianes i ho tolerem com a societat. Sembla que ja no tenim tolerància a la violència física i, cada vegada més, veiem que és rebutjada contundentment. Però què passa amb la violència psicològica, quotidiana, sexual…? Aquestes continuen sense ser reconegudes, i es posa el focus sobre les víctimes i en l’àmbit privat.
Aquest 2020 no podem oblidar que tot aquest camí co-construït quedi col·lapsat per la pandèmia. Hem de continuar apostant per la prevenció i la sensibilització de la ciutadania, pel compromís polític sobre l’erradicació de les violències i de les toleràncies socials. Ens cal repensar-nos juntes, ens cal més sororitat entre totes, però sobretot ens cal que TOT el conjunt de la societat s’impliqui en aquesta lluita i tinguem la consciència que necessitem desculturitzar-nos de totes les visions patriarcals que ens oprimeixen.
Cada dia és 25N, i en el 2020 i endavant també!
