Sobre quotes i arts escèniques
A NUS entenem el teatre com un art amb un gran potencial de socialització i transformació, que connecta amb les persones i que permet fer visibles realitats massa sovint invisibilitzades. Des de fa més de deu anys, desenvolupem accions i processos transformadors per abordar temàtiques socials, i visibilitzar i transformar les relacions de poder. El feminisme ha marcat sempre la nostra mirada, i el teatre ha estat una de les nostres grans eines.
Tanmateix, en els darrers anys hem anat prenent consciència que aquesta intersecció d’àmbits podia (o havia de) tenir també, una doble direcció: tant dins de NUS com en el nostre entorn, percebem un interès creixent per part de professionals, companyies i estructures de formació en la incorporació de la perspectiva de gènere tant en espais formatius, de creació i programació, com en l’organització d’equips i en les tasques diàries.
El teatre ha estat fins ara l’eina per difondre la mirada, i ha arribat el moment que aquesta mirada impregni també el món del teatre.
Segons l’article 24 de la Llei d’igualtat de gènere, l’Administració «ha de garantir el dret de les dones a la cultura, i a ser considerades agents culturals per visibilitzar la cultura que els és pròpia». Tot i que la Llei no es compleix ni de bon tros (com posa de manifest l’Observatori Cultural de Gènere), sí que és cert que en l’actualitat i en molts territoris, les dones estan reclamant els seus espais dins el teixit cultural cada cop amb més força.
Ja fa temps que associacions i col·lectius feministes com ara Dones i Cultura, Dona’m escena o l’Assemblea d’estudiants de l’Institut del Teatre, i fins i tot mitjans de comunicació, com per exemple el diari Ara (des de la seva secció de cultura), s’esforcen a visibilitzar, d’una banda, el fet que encara avui dia prevalen, en la majoria de teatres públics i privats, espectacles dirigits i creats bàsicament per homes i, de l’altra, que en la majoria de les obres programades es perpetuen els rols i estereotips de gènere de sempre, tant en el text, com en la direcció i la posada en escena.
Recentment al nostre territori, xarxes, equips, estudiants i professionals del teatre han aconseguit trencar el silenci i anomenar en veu alta les discriminacions, abusos i pràctiques vexatòries rebudes. Davant d’això, quina ha estat o volem que sigui la resposta del sector? Ho deixem en un titular puntual? O decidim obrir els ulls i comencem a qüestionar-nos i a assumir la nostra part de responsabilitat?
Més enllà del discurs, ara mateix cal recuperar les dones i les persones amb una identitat de gènere no normativa de i en la cultura i, alhora, cal repensar la cultura en clau feminista i inclusiva per deixar d’alimentar el masclisme en el món del teatre i fer-ne un espai de creació i visibilització de nous referents. Per assolir-ho, és imprescindible que les persones professionals del món de la cultura i del teatre incorporin la perspectiva de gènere i interseccional, tant a l’hora de formar noves fornades d’amateurs i professionals, com de crear i programar.
L’objectiu és pensar el teatre en termes feministes. I això vol dir anar molt més enllà de dur a escena temes mal anomenats «de dones», per incorporar la intenció de plantejar-nos les preguntes difícils que proposen els feminismes contemporanis, fonamentats en l’antiracisme, l’anticapitalisme i la no jerarquia; i que qüestionen la matriu de gènere, l’heterosexualitat obligatòria i els privilegis. També vol dir facilitar eines i una mirada crítica a les persones que en formen part, que els permeti generar nous relats més enllà del mainstream i del relat patriarcal.
Quotes feministes
El tema de les quotes sempre genera debat… un debat que massa vegades es queda en un pla superficial. Com ja deien les companyes de Dona’m Escena l’any 2018, si haguéssim de compensar la discriminació i invisibilització patida per les dones i les dissidències de gènere, des de l’antiga Grècia a la Catalunya actual, caldria que només les programéssim a elles durant uns quants anys.
Un cop feta aquesta compensació, seguiríem sense tenir-ho fàcil, ja que la proposta de les quotes parteix d’una idea de paritat (50%) que en el nostre context actual no només no existeix, sinó que segueix atravessada, d’una banda, per estereotips i mites, i de l’altra, per moltíssimes traves socials (ja des de la infància i en tots els àmbits) que impedeixen les persones de desenvolupar-se plenament independentment del seu gènere.
Així, per parlar de quotes cal que tinguem en compte el context i la trajectòria històrica patriarcal de la qual venim. Cal trencar amb estereotips i idees preconcebudes com “la por de perdre excel·lència”, idea que curiosament no sorgeix quan es programa a homes. Cal -i citem de nou les companyes- “canviar la societat de dalt a baix” i complir amb la llei mentre ho fem, per a tenir el mateix que els homes: “el dret a ser, existir, visibilitzar-nos, triomfar i cagar-la”.
Encara no ho veus?
A mode de presa de consciència i d’inspiració, us deixem un recull de frases dites per companyes actrius, dramaturgues, directores, productores o crítiques, entre d’altres, esperant que ajudin a veure-hi més clar. Us animem també a enviar-nos les vostres, ja sigui a info@nus.coop, o compartint-les a les xarxes!
“Per què, doncs, la majoria de personatges femenins hem de ser unes bledes delicades de cossos poc imponents? Per què han de partir de la NO-ACCIÓ? De ser l’objecte i no el subjecte? Per què us esteu perdent un món de possibilitats dramàtiques molt més interessants? Nosaltres també volem jugar. Volem aprofundir, ser creadores de conflicte i no només rebre’l.”
Júlia Barceló. Actriu i directora.
“Si hi ha bones dones creadores, el bon director artístic anirà a veure-les. Perquè els bons directors artístics no només tenen els despatxos oberts sinó que surten a altres sales, festivals i espais per conèixer noves creadores o velles creadores que encara no coneixen. El bon director artístic mou el cul.”
Dona’m Escena. Col·lectiu feminista.
“La direcció escènica feminista no va de donar una visió “nova”, ni “trencadora”, ni “acord amb els temps”. Va de que pugueu mirar, per fi, el món amb els nostres ulls. I això és important. I urgent”.
Raquel Loscos. Directora i dramaturga.
“La dramatúrgia feminista té el repte de batallar contra el poder. El món escènic és absolutament patriarcal. ABSOLUTAMENT. Qui té el poder, qui pren les decisions, qui fa crítica, qui té els diners per produir són cis-homes i, si m’ho permeteu, cis-homes amb conductes obertament patriarcals. Així que ells són el gran repte/obstacle.”
Carla Rovira. Intèrpret, creadori i gallina.
“Si deixem de considerar l’espai teatral com un mirall de la realitat, podrem utilitzar-Io com a laboratori per construir noves identitats no basades en el gènere i, en aquest procés, podrem canviar la naturalesa del teatre.”
Maria Josep Ragué Arias. Investigadora i crítica teatral.
“Hi ha hagut algun moment en què he pensat: Puc fer dramatúrgies de temes que no siguin purament feministes malgrat la dramatúrgia segueixi sent feminista?”
Carla Rovira. Intèrpret, creadori i gallina.
“Necessitem generar entorns laborals segurs on els equips de professionals puguem treballar i crear en llibertat, generant i activant així els protocols necessaris per a la prevenció, detecció i actuació davant de les violències racistes, colonialistes, capacitistes, masclistes, lgbtifòbiques…”
Laura Vila Kremer, actriu.
“Pensament que em retorna de tant en tant: està molt bé, homes, que feu obres de teatre o instal·lacions sobre les prostitutes o sobre les dones maltractades però, a mi, m’interessaria molt veure obres vostres sobre els puteros i sobre els maltractadors.”
Anna M Ricart. Dramaturga.
“Quan llegim una programació d’un teatre, no només hem de mirar si hi ha dones, sinó també què fan exactament: lectures, muntatges d’un cap de setmana, semi-muntatges…”
Cristina Clemente. Dramaturga i guionista.
“Farta que useu el mot “tietes” per parlar despectivament d’un sector del públic de les arts escèniques. Les “tietes”, senyors, salven la taquilla i segur que els agradaria veure coses diferents del que oferiu. Potser sou vosaltres, senyors, els qui feu una programació “tietil”.
Anna M Ricart. Dramaturga.
“Ens calen dones exercint crítica teatral.”
Anna M Ricart. Dramaturga.
“A la ficció les dones grasses fan de grasses, les primes, de dones.”
Júlia Barceló. Actriu i directora.
“Entendre el feminisme m’ha ajudat a entendre que hi ha una diversitat a defensar, cosa que em va portar a veure que en realitat soc afrofeminista i això significa que la lluita ha de ser necessàriament interseccional. Em vaig adonar que per a parlar del meu feminisme havia de parlar també de raça; una variable molt important que em travessa personalment.”
Denise Duncan. Directora i dramaturga afrofeminista.
“Venim d’una llarga tradició racista, masclista, colonialista, heteronormativa, etc., i estem fent passos, però sense sacsejar la base.”
Denise Duncan. Directora i dramaturga afrofeminista.
“Perquè el feminisme no només va d’igualtat, també va de lluita de classes, d’acabar amb taps generacionals (amb quota masculina), d’igualar condicions de feina i acabar amb la precarietat, d’acabar amb els abusos físics, psicològics i econòmics que patim a diari, de donar accés a la diversitat des de tots els punts de vista.”
Dona’m Escena. Col·lectiu feminista.
“El teu treball (com a creador/a) no hauria d’aportar beneficis a la societat? L’art no és una eina de transformació social?”
Sílvia Albert Sopale. Actriu, directora, creadora i activista feminista antirracista.
“Espero el dia que el teatre fet per dones deixi de dir-se així per anomenar-se teatre.“
Sara Sansuan. Actriu.
“Comunicar en femení inclusiu no és una moda sinó una forma de trencar amb allò que ens han ensenyat i, per fi, sentir-nos interpel·lades. Estem davant la fi del masculí genèric.”
Cristina Roda. Comunicadora teatral feminista.
“Gènere teatral que més mandra em fa: obra de senyor heterosexual amb culpa.”
Pablo Messiez. Director i dramaturg.
“Ha arribat un moment en la meva vida en què veig que l’art és política, l’art és polític o pretenem que ho sigui. Crec que cal ser valent i parlar del que considerem important posar sobre la taula.”
Denise Duncan. Directora i dramaturga afrofeminista.
