Les dades i les notícies alerten d’aquesta problemàtica, però coneixem realment què és el ciberbullying? Per Magalí Permanyer, sòcia de la Cooperativa Nus i formadora en prevenció de l’assetjament, és important no confondre els termes. “El ciberbullying s’ha de traduir com a assetjament entre iguals a internet”, explica. “No és el mateix que un ‘troll’ t’assetgi a les xarxes, que ho faci un igual”. El ciberbullying té unes característiques pròpies i “per això té aquest pes social”, afirma.

Els rols en l’abús de poder

“Si diem que una persona ‘és’ agressora, l’estem posant en un rol inamovible. Quelcom que té a veure amb el perfil psicològic o el caràcter”, diu Permanyer. Aquest procés també afecta a la persona que està rebent l’assetjament, “amplificant la seva victimització i pot portar-la a pensar que és culpa seva, que realment s’ho mereix”.

Un pensament que se suma a la dificultat de superar aquest procés quan es dona per canals virtuals, ja que les persones que reben l’assetjament saben que les imatges queden a les xarxes i no acaben de desaparèixer mai del tot “dificultant molt la recuperació” emocional davant una situació traumàtica.

És per aquest motiu que l’experta en prevenció recomana tractar els grups “com petites societats”, amb els seus codis i normes. En la detecció d’aquesta “cultura de grup” és on comença la prevenció. El professorat “s’ha de posar les ulleres per veure quina és la cultura del grup que acompanya” per tal de veure què consideren positiu i què no. “Si predominen les bromes pesades, les transgressions… ja t’estan donant una pista”, explica.

Una peça clau en aquestes dinàmiques són els rols dels espectadors. “Cal entendre que el silenci ja és una resposta”, assegura Casellas. Malgrat molts joves “tinguin por de ser els següents en ser assetjats si diuen alguna cosa”, els espectadors tenen “la capacitat de demanar ajuda amb més facilitat que aquella persona que ho està patint en primera persona”.

Factors de protecció

Un altre element important és “crear canals de confiança”. Per a Permanyer, això va de la família fins a l’escola i passa per tenir espais de comunicació sòlids i sincers -que poden ser difícils de generar però que són molt necessaris- amb les persones adultes de l’entorn. També garantir que es pot fer una denúncia de manera anònima, com ja proposen algunes aplicacions per a mòbil.

Aquesta protecció de la persona alertadora ha d’anar acompanyada d’unes mesures tangibles per ajudar a resoldre la situació i “trencar el mite que demanar ajuda no serveix perquè les persones adultes no hi poden fer res”. Permanyer apunta que és cabdal cuidar la participació vinculant dels infants i joves als seus centres educatius, establint així una cultura en què l’alumnat sent que la seva veu és escoltada i posada en valor.

Sortint de l’institut, Permanyer aconsella dotar als i les joves d’entorns de socialització variats. “Anar al cau o a l’esplai, a esport o a altres ambients representa per a la persona assetjada trencar amb aquest rol, garantir que hi ha espais lliures d’assetjament i on ell o ella pot veure des de fora què està vivint”, assegura.