Reflexions en temps de pandèmia
Ara que ja tenim un any de recorregut amb aquesta vivència de trobar-nos en temps pandemics, dedico un moment de reflexió per parar i mirar enrere.
El primer que em surt es reconèixer que tinc un fort PRIVILEGI i que haig d’agraïr a la vida per donar-me aquest espai, però alhora també em serveix per reflexionar sobre que els privilegis no es trien però hi son i vull ser fortament conscient d’això.
Això significa que sota la meva condició de ser una dona blanca i heteronormativa, amb un treball d’autoocupació i una xarxa de suport familiar i de companyes de vida he tingut el privilegi de poder valorar encara més tot el que tinc en aquest temps. Sense amagar que la pandèmia i el fet de que tot estigués a casa sent mare de dos criatures no ha estat ni està sent gens fàcil. Però tinc molts privilegis que fins ara no els destacava tan fortament i que ara amb tots els impactes que hem vist de la pandèmia i de quines vides estan reconegudes i quines no, em fan veure i reforçar encara més aquesta mirada crítica cap en fora, però també cap endins amb el reconeixement de que no tothom té accés a aquests privilegis i que això s’ha de CRIDAR ben fort com a desigualtat social que vivim.
Parafrasejant a Angela Davis “ no vull acceptar allò que no puc canviar, sinó que vull canviar allò que no puc acceptar”; i és per això que aquestes reflexions em donen més força encara per cridar ben fort al món que NO podem continuar normalitzant les INJUSTÍCIES que vivim cada dia al nostre voltant.
He après que juntes som més fortes, que les xarxes de solidaritat i de suport donen una mica d’aire i d’ales per continuar el camí cap un món més digne. I que aquestes no totes tenim el privilegi de tenir i NO podem NORMALITZAR que unes vides tinguin més valor que les altres per trobar-se en situacions privilegiades socialment. Hem d’APRENDRE a donar una passa enrere per ESCOLTAR activament a qui no li deixen ser escoltat, i aprendre conjuntament a com construir espais on això no passi. PRACTICAR reflexions crítiques i constructives que ens ajudin a avançar cap a nous espais de convivència. En aquest món TOTES som interdependents i TOTES LES VIDES han de ser dignes de ser vivides.
Gràcies a la vida, i també gràcies a totes les companyes de viatge amb qui tinc el gust de trobar-me fent-me reflexionar cada dia, i aprendre a ESCOLTAR més i saber RECONÈIXER els meus privilegis SENSE OBLIDAR mai la necessitat de continuar REIVINDICANT tot el que no vull/podem acceptar.
Eli Rius – Sòcia de NUS Cooperativa
