Violència estètica i grassofòbia

Des de molts centres de primària i secundària ens arriben demandes per treballar violències que tenen a veure amb l’estètica i els trets diferencials al voltant del físic. Abans de treballar-ho amb infants i joves ens agrada fer-ho des del món adult: parlo de dietes davant de les meves criatures?, dono importància al meu pes i a allò que diu la balança?, tinc treballats els temes de la grassofòbia o els estereotips?

Les persones adultes som les primeres a reproduir les violències (cap als altres o cap a nosaltres mateixos) des de la millor intenció i, sovint, no en som conscients que siguin violències. Reproduïm violències o sostenim la cultura del culte al cos i el mite de la bellesa.

El problema no són els nostres cossos, és el sistema

És important tenir una perspectiva crítica i intentar desmuntar alguns mites al voltant de l’estètica i la grassofòbia. Posem un exemple de com poder plantejar-nos certs estereotips:

“És important que els nostres infants no estiguin grassos”

Sota el discurs de la salut es validen estereotips i grassofòbia. Ser gras/sa no vol dir gaudir de poca salut; ser prim/a, tampoc. Si ens interessem tant per la salut de les persones grasses, per què no ens interessem també per la seva salut mental? Poden tenir una perfecta salut física, mentre que els comentaris grassofòbics afecten la seva autoestima i reforcen les violències que pateixen cada dia per viure a un món grassofòbic. Hem de tenir cura també de no donar un doble missatge: no serveix de res si a casa intentem respectar o valorar tots els cossos, si després fomentem la grassofòbia: fer dieta, parlar de “he guanyat quilos…” o “no mengis això que t’engreixarà” (prioritzant engreixar a la felicitat que ens pot aportar aquell àpat).

En una societat on donem molta importància a l’aparença, què passa si deixem de parlar del tema. Què passa si quan ens treuen el tema del físic ho portem a llocs més interessants?

Quins factors hem de tenir en compte?

El Patriarcat

A la societat patriarcal en què vivim se’ns exigeixen coses diferents si som dones que si som homes, i normalment es dona més valor a allò associat a la masculinitat: prioritzem la força davant la feblesa, la raó per davant de la intuïció, el domini de l’espai públic davant el domini de l’espai familiar… A més, a les dones se’ns exigeix bellesa, però mai no n’és suficient. És el que s’anomena doble càstig (si una dona es maquilla, pot ser criticada per fer-ho, però si no ho fa, també).

El Capitalisme i el consum

La indústria dietètica genera anualment 32.000 milions de dòlars; la cosmètica, 20.000; i la cirurgia plàstica, l’any 2020, va generar-ne 12,58 mil milions. Aquestes indústries tenen molt de poder i el seu objectiu és fer diners, encara que això impliqui jugar amb la salut física i mental de les persones.

La Validació constant i instantània de la nostra imatge (immediatesa de les xarxes socials)

Generem imatges que volem que ens defineixin i, per tant, pengem el que considerem el millor de nosaltres. Però estem exposades a la validació en forma de likes i de comentaris. Tot i que no pengem les fotos esperant res, el que aprenem ràpidament és que hi ha certes fotos que, en penjar-les, reben suport ràpidament. Així doncs, per exemple, quan no estic bé amb mi mateixa i necessito estímuls externs, penjo una foto on surto guapa per rebre likes. Però sabem que és un suport efímer i poc real. A més, genera dependència. Molta gent diu que penja més fotos d’ella mateixa quan està malament, per què creieu que passa?

També les fotos relacionades amb el físic reben més suport que les relacionades amb el que fem o el que som. Proveu a penjar una foto on sortiu macos/es i una altra fent una cosa que us agradi o us defineixi. Comproveu quina rep més suport.

La Publicitat: bellesa inabastable

Ens recorda que mai som prou, que sempre hem de buscar un model de bellesa que és inabastable. A més, genera referents que no es poden aconseguir i genera frustració.

“La función de la publicidad es destrozar la autoestima de los sujetos para vendérselas luego por pedacitos.”  Magdalena Piñeyro al seu llibre “Stop Gordofobia”.

Vivim a una societat grassofòbica

És necessari difondre el dret a estimar el nostre cos, però no és suficient, i es pot caure en el discurs grassofòbic de l’”estima’t, és una qüestió d’actitud”, que situa en les persones grasses la culpa i la responsabilitat individual de l’amor, i no l’odi diari que pateixen per sistema.

Salut / Moral / Estètica 

Com diu la Magdalena Piñeyro als seus llibres, la grassofòbia es sustenta en 3 pilars:

Salut: considerem sa allò que és prim i no sa allò que és gras. Si una prima s’aprima, li preguntem si està bé; en canvi, a les grasses se les anima a aprimar-se.

Moral: les gordes són responsables de la seva situació. Ser grassa és per a la societat una desobediència imperdonable.

Estètica: ens posen uns criteris de bellesa que són inabastables. La cultura i la comunicació tenen un repte pendent: crear nous paradigmes.

La no acceptació de la diferència

Vivim a una societat on es toleren poc les diferències de tota mena. Als entorns educatius no acostumen a ser molt celebrades. Es tendeix a la uniformitat per no rebre violència o ser marginat. Com empoderem les dissidències i com fomentem la tolerància?

“Hay una diferencia entre romper la norma y agrandarla. Agrandar una norma implica que más gente quepa dentro de ella (aunque siga habiendo gente fuera de ella); romper la norma es romperla de raiz para que no haya nadie ni fuera ni dentro.” Magdalena Piñeyro al seu llibre “Stop Gordofòbia”.

violencia estetica una barbi sense maquillar

Altres recursos

Aprofitem per deixar-vos alguns recursos molt interessants al voltant del tema:

Bibliografia:

Guies:

Articles:

Programa de televisió:

Activisme a xarxes:

Sèries:

“¿Cuántas novelas son protagonizadas por gordas? ¿Cuántos cuentos o canciones? ¿Cuántas películas? ¿Cuántos programas de televisión están conducidos por personas gordas? ¿Cuántas periodistas gordas dan las noticias o trabajan como reporteras en los noticieros? ¿Cuántas escritoras gordas podríamos nombrar ahora mismo?” Y si no se nos queda cara de susto al darnos cuenta que la respuesta es CERO, sigue recordándonos que la discriminación laboral, la discriminación sanitaria, el bullying escolar/acoso callejero o la humillación pública y el rechazo afectivo-sexual no son situaciones aisladas que nos sucedan a gordas sueltas, sino un cúmulo de mecanismos de actuación eficientemente estructurado, que limita nuestra capacidad de movimiento y nos convence desde la más tierna infancia que no tenemos escapatoria: o sucumbimos a perder volumen, o nuestras palabras se quedarán sin él. Qué hartitas estamos ya de comer tanta mierda… María Unanue a Pikara Magazine

Deixa’ns un comentari!

Il·lustració del llibre “Operació bikini” de Júlia Barceló i Camille Vannier.